ANNA BOU JORBA

Raïm de jos

Les botigues de miralls on aquests viuen -un mirall és un objecte viu, toca’l i notaràs la seva sang calenta- escampats damunt de tarimes baixes, com naips espargits després d’haver jugat unes quantes partides. Però el que més m’interessa són els miralls que pengen de les parets, atapeint-les des dels peus fins al serrell del sostre, uns al costat dels altres, encavalcant-se les formes -ovalats, quadrats, oculars, estrelles, mitges llunes, lluna plena, i les mides -grans, petits, mitjana edat, adults. Es premen els uns als altres, com en un vagó de metro a l’hora punta en què la presència a tocar dels cossos t’obliga a emmotllar-te en l’espai restant. Entre aquest enfarfec i el desplom dels claus que han cedit pel pes i pels anys, cada mirall té una esquifida desviació respecte al veí, prou justa perquè cadascun d’ells enfoqui allò que té al davant, però des del seu punt de vista, com algú que té molt de caràcter i sempre ha de dir la seva davant de la realitat objectiva. Aquests espills exemplifiquen, millor que cap teoria, l’amplíssim ventall de l’atzar. “Podies haver estat ocell, o fulla, o gota d’aigua, però t’ha tocat viure una existència humana”, sembla que et diguin, perquè sí, les coses filen prim, no per constància o voluntat, sinó per deixadesa, i sovint va de ben poc, tot depèn d’una mil·lèsima de segon, un mil·límetre de distància, un òvul que aquell dia té el guapo pujat, un espermatozou eixerit i més ràpid que els altres, un grau més amunt o més avall en la direcció dels esdeveniments. Més que miralls semblen una convenció de filòsofs que discuteixen sobre la vida i la multiplicitat de les formes que, a la manera dels calidoscopis, fan explotar la realitat que tenen davant. I si som nosaltres qui ens encarem amb ells no en sortirem immunes, perquè cadascuna d’aquestes pupil·les reflectores ens embeuran per diferents flancs, i hi veurem el nostre cos desbudellat: les cames per aquí, un braç per allà, el cos sense cap al mig, el cap sense cos però sorprenentment rialler, i el perfil que, de biaix, observa la desfeta.

Transformada en una mena de Minotaure que encara és a la secció de muntatge, ningú no sap ben bé quina peça va amb quina, soc un raïm de jos; cada mirall reflecteix una part del meu cos per separat, com si pertanyés a un altre jo possible que pensaria diferent; si ara mateix una Mà Superior sacsegés aquest carràs de miralls, no es desprendria cap gra ni cap reflex, sinó els meus braços, les meves cames, el meu tors, els meus malucs, el meu cap de front, de perfil, algun dels meus jos mentre un altre jo continua endavant, amb el meu nom posat, i s’endinsa en un altre carreró, en una altra vida, en un altre currículum.

Libres de poesia publicats, en català

Aferrar-se al vent amb les dents, Godall Edicions, Barcelona, 2024.

El cirurgià de màscares, Editorial Perifèric. XXVI Premi Benvingut Oliver de Poesia, Valencia, 2018.

Acadèmia d’idiomes invisibles, Editorial Meteora. IX Premi de poesia Joan Perucho Vila d’Ascó, 2016.

L’última mohicana, Edicions Curbet, Premi de Poesia Vila de Martorell, 2012.

Colaboradora en la sección de Cultura de RH Management, en castellano

El desierto de Atacama

https://rhmanagement.cl/las-voces-de-atacama-2/

La Catedral del Mar

https://rhmanagement.cl/nadar-se-parece-a-rezar-2/

El día anterior a la erupción del Monte Vesubio

https://rhmanagement.cl/23-de-agosto-del-ano-79-dc/